31.12.1997.Anàlisi mensual corresponent al mes de gener de 1998 del Servei analitico-informatiu de la XARXA BASCA ROJA

La frase que acabe de col.locar com a títol d'aquesta parte de l'anàlisi del mes de gener i que figura també en el seu títol global és una frase necessàriament llarga i complexa perquè ha d'incloure factors o components de la situació viscuda en gener. Ço és:

1. Que estem en 1998 i que aquest any es compleix el centenari de la DESFETA espanyola. El centenari de la pérdua de les darreres colònies del seu anys fa extensíssim Imperi d'Ultramar.

2. Que aquest any s'ha obert amb un notable i evident nivell de desconcert del nacionalisme espanyol.

3. Que aquest desconcert es produeix front a la fermesa amb la que basques i bascs defenen Euskal Herria.

4. Que aquesta defensa es produeix front a un intent capitalista.

5. Que aquest intent capitalista persegueix esborrar Euskal Herria de l'Història.

6. Que aquesta pretensió d'esborrar Euskal Herria de l'Història té com a finalitat explotar-la millor.

Esmicolar (entrellaçadament i dialèctica, tal com apareixen a la realitat) aquests sis factors o components de la situació és el que em propose fer ací. Perquè no té sentit que dedique l'anàlisi mensual del Servei analitico-informatiu de la XARXA BASCA ROJA a repasar els esdeveniments del mes. Que ja han estat repasats en les anàlisis setmanals més. Hi haurà prou amb recordar ací els títols d'aquestes anàlisi (i fer enllaços a la secció de la pàgina web de la XARXA BASCA ROJA on es poden llegir o copiar). Aquests han estat els títols de les anàlisi del mes de gener:

• 6-1-1998. Anàlisi de la setmana del 29 de desembre de 1997 al 4 de gener de 1998.

  LA BRUTAL REPRESSIÓ ESPANYOLA DE LA "INTIFADA" BASCA. Un jovent (el basc) patriota i anticapitalista masacrat per policies, jutges i periodistes. I uns pares que creen GURASOAK: enigma basc, clau basca, mirall basc, inteligible madeixa basca que sembla nus gordià davant els obtusos ulls espanyols.

• 13-1-1998. Anàlisi de la setmana del 5 a l'11 de gener de 1998.

  "SOSTENELLA Y NO ENMENDALLA" I LES HISTÈRIES D'ESPANYA. ROBERTO ALCAZAR Y PEDRÍN, ELS DELIRIS D'ARDANZA I LES CONFESIONS D'ARZALLUZ. Y la força que té ETA segons la "Guardia Civil" quan el Pacte antiETA compleix deu anys de fosc camí.

• 20-1-1998. Anàlisi de la setmana del 12 al 18 de gener de 1998.

  LA FARSA D'ARDANZA EN LA SETMANA DEL ZOMBI. Grinyolen les cadenes del fantasma del pacte contra el dolent, i el PP les engrassa amb xarop de pal. Aznar, tan ferotge que se'n surt, no fa l'amor, sino la guerra a l'abertzale. El PNB es calla davant la tortura que no s'atura perquè això al EEB no li sap mal si li paguen per callar.

• 27-1-1998. Anàlisi de la setmana del 19 al 25 de gener de 1998.

  EL FAR DE LA CUBA COMUNISTA IL.LUMINA TAMBÉ LA MACROCIUTAT QUE ÉS EUSKAL HERRIA. A la que els espanyols i els seus cipais se sorprenen que es desenvolupe la guerrilla urbana sense preocupar-se en PENSAR què passa en aquesta conurbació teratològica generada pel bestial capitalisme del franquisme.

• 3-2-1998. Anàlisi de la setmana del 26 de geenr a l'1 de febrer de 1998.

  ELS ALEMANYS HO SABIEN. LA MAJORIA DELS ESPANYOLS POTSER NO SÀPIA QUÈ VIU: LA "DEMODRA-DURA" JOANCARLISTA. I LA TORTURA. Guàries civils, policies, ertzaines, metges forenses!, fiscals, jutges, Delegats del Govern, regidors, diputats, senadors, periodistes, pacifistes i ongs, bisbes, arquebisbes i ministres. I el Rei que Franco nomenà. I la tortura.

Sí el qui llig ara aquestes línies en té temps, li recomane que torne a llegir aquestes anàlisis setmanals abans de continuar la lectura d'aquest mensual. Perquè l'ajudarà a enfrontar millor l'intent que ara farem d'esmicolar entrellaçadament i dialèctica els sis factors o components de la situació que precisament s'ha anat construint per la successió dels esdeveniments d'aquestes setmanes.

ESPANYA ÉS UNA COSA QUE AMB EL TEMPS S'ENCULL he escrit i repetit jo mateix fa temps subratllant precisament aquesta peculiar mania espanyola d'interrogar-se sobre l'existència mateixa d'Espanya.

En efecte, sembla que Espanya és una cosa que, contradint el falaç eslògan d'Aznar ("Espana va bien"), veuen molt mal, molt maleta, molt soferta, molt malalta, molt podrida, molts dels intel.lectuals espanyols "sobrepressos" (referint-se als que prenen, han pres o prendran sobres de fons reservats).

Per exemple, Gurutz Jauregi escrivia en la segona meitat de desembre que: "La democràcia espanyola, aquest bell somni fet realitat després de dos segles de sang, suor i llàgrimes, ha esdevingut, en un periode de apenes vint anys en un IMMENS FEMER en el que les ànsies de llibertat i igualtat han estat escanyades per LA IMMUNDICIA dels GAL, LA CORRUPCIÓ, EL XANTAGE, LA VIOLACIÓ DE L'INTIMITAT, L'ABÚS DE PODER, ETC. Resulta certament inquietant que la nostra democràcia haja estat capaç de completar, en un periode tan curt, el que Josep Ramonea ha qualificat encertadament com "EL CERCLE COMPLET DE LES CONDUCTES MAFIOSES". (6) Les majúscules són meues.

El 7 de gener un dels intel.lectuals orgànics del Règim del Rei que Franco nomenà. Javier Marías, publicà un dur article amb un ferotge retrat dels polítics espanyols actuals. Que finalitzava amb aquesta conclusió: "El que avui cal per a ser polític a Espanya està simplement equivocat. O potser pervertit". (7) El mateix dia en EL MUNDO Pablo Sebastián posava com a títol de la seua columna una frase que era un auguri ominós: "La presa de consciència del nou 98". Col.locant baix aquest títol paràgrafs com aquests:

"aquest nou temps del que alguns autòcrates es vanaglorien dient-li modernitat amaga al seu si un clar deteriorament moral, democràtic i d'identitat nacional. Amb llibertats cedides, no conquerides, per un ommímode i en part corromput poder oligàrquic: el felipisme, que nasqué d'una transició inacabada del llarguíssim franquisme a una democràcia moderna que no acaba d'arribar".

"Ni es veuen a l'horitzó els pensadors i creadors --l'hegemonia cultural de la transició la conquerí, comprà i podrí el felipisme de la manifasseria, el GAL i la corrupció-- que en aquest 1998, de tanta eufòria econòmica, europeista i internacional s'atrevisquen a reflexionar en veu alta sobre el nou paper d'Espanya al món, la crisi democràtica i el deteriorament de les llibertats i de la unitat nacional". (8)

Si el present d'Espanya es pinta així de negre per a la mirada dels intel.lectuals espanyols, el record de la, per a ells, DESFETA de 1898, encadena amb altres lúgubres records de la Història d'Espanya. Fidel Castro els feu un bon sacsó en el seu discurs en la recepció de Joan Pau II recordant-los que DECENES DE MILERS d'indígenes americans foren masacrats per la conquesta.

Alguns intel.lectuals espanyols acceptaren la veracitat del retret. Així Raul del Pozo afirmà que "Ho diga Castro o el Papa està demostrat que arribaren junt amb els cavallers i els flares alguns psicòpates, famolencs i analfabets que tractaren els aborígens pitjor que bèsties... aquella Espanya famolenca, intransigent, inquisitorial, esgrimí moltes vegades l'espasa homicida. I FOU RESPONSABLES DEL PRIMER GENOCIDI MODERN". (9) I en el suplement del mateix diari el dia següent es repetia que: "Als pocs anys de l'arribada dels espanyols a Amèrica les civilitzacions que hi existien havien estat destruïdes i la població indígena delmada". Piadós i suavitzador terme el de "delmada" quan renglons més abaix es diu que "...les xifres són molt imprecises i oscil.len entre els cinc i els cinquanta milions de morts". (10)

Hi hagué en aquest gener del 98 molts més exemples de com l'any s'obre per als intel.lectuals espanyols amb una destorbadora barreja de mals records referits no sols al DESASTRE de1898, sino a tota l'Història del sanguinari i genocida Imperi espanyol. El que a nosaltres a Euskal Herria ens importa de tot açò és que aquest revoltim de mala bilis pel passat d'Espanya es mescla amb el mal record de la dictadura franquista i, sobre tot, amb l'angoixa dels espanyols centrada en que bascs i catalans els montem un altre DESASTRE espanyol en 1998.

Sigué la brillant ploma d'Albiac la que el 8 de gener esmenta a la bèstia de la dictadura franquista i la seua connexió, la seua falta de connexió de continuitat amb la seua perllongació joancarlista. Publicà que: "Potser no siga jo l'unic espanyol de la meua edat la memòria del qual no naufragà encara en la amnèsia. Llegint aquests dies la sort de disbarats cortesans que unflen la premsa de gener, ho dubte. Les images del llavors futur rei junt al vigent dictador, saludant l'horda que celebrava els afussellaments del 75, s'aniran a la tomba amb mi. No sé si les fotos i els editorials segueixen en les hemeroteques. Sospite que sí, perquè ací... l'oblit és immaterial i perfecte. No sé si tots els que avui reverencien les delícies palatines tingueren la fortuna d'esborrar el passat: aqueix milacre. No sé. De veres no sé. Escric sols el que, sembla, només jo recorde. No puc garantir amb certesa que no siga un deliri". (11)

I per a un roig espanyol (extraviat i molt sovint delirant, parò encara roig) que s'alegra pel desastre del 98 (12) un molt clar arxidretà espanyol que típicament és un ex-roig convers (Federico Jimenez Losantos) i un dretà de la caverna (Jose María Carrascal) projecten les sues fòbies antibasques i anticatalanes i el seu pànic pel nou DESASTRE de 1998 amb el que Euskal Herria i els Països Catalans amenacen fer que l'Espanya eterna s'enculla una mica més.

El conseller àulic d'Aznar, Federico, clamava així el 2 de gener en una columna titulada premonitoriament "Nuestro 98": "Dels dos ingredients essencials del 98 vell, la crisi de l'Estat i la crisi nacional, no s'hem adonat de la seua íntima relació, que apareix invertida en el 98 nou. En 1898 tinguèrem una crisi d'Estat que provocà una convulsió nacional; en 1998 patim una crisi nacional que ha creat un càncer d'Estat". (13)

"El 98, una altra vegada" titulava Jose María Carrascal en ABC la seua negra profecia: "el pitjor de tot és que mentre els nacionalistes ho tenen cada vegada més clar, els nacionals ho tenen cada vegada més obscur. Donant-se la paradoxa de que quan hem aconseguit fer d'Espanya una part d'Europa, comencem a qüestionar Espanya. Tràgica ironia. Perquè de continuar aquest procés, la crisi de 1998 serà infinitament més devastadora que la de 1898. Llavors perdèrem les últimes restes d'un imperi. Ara podem perdre alguna cosa insubstituible: Espanya mateixa". (14)

avant...